Situada en la C/ Major, és una construcció de finals del segle XVII o principis del XVIII.

Edifici que, sense adscripcions totals a cap estil ortodox, es pot considerar del barroc popular
valencià per alguns elements que apareixen sobretot en la façana principal. Consta de tres naus, una principal i dos laterals. En la nau principal es troba una volta central. El seu culte està dedicat al patró de la localitat, Sant Antoni de Pàdua.

El campanar i la torre central de l’Església presenten les cúpules amb la característica teula i les formes pròpies de tantes esglésies i convents valencians.

Sota el campanar hi ha una estada subterrània que el rector utilitzava com a magatzem o celler, on guardava els productes del delme.

És una font de les considerades d’arquitectura popular de finals del segle XIX, encara que els seus orígens s’atribueixen a l’època dels moriscos.

La font s’assentisca sobre una plataforma constituïda per un entarimat de pedra en el qual, en la seua part central i al fons, es troba la pila de la font, a la qual cau l’aigua des d’una sola canella. Aquesta canella està presidida per una paret coronada en forma semicircular. En la part superior hi ha una fornícula amb una imatge de la Verge realitzada en taulells. El conjunt de la font està rematat per bancs laterals de pedra.

La Servana és una antiga alqueria i “riurau” del segle XIX que estava dedicat al cultiu de la pansa. Al voltant d’aquesta antiga alqueria es va descobrir un enorme recinte arqueològic. Es tracta d’una enorme parcel·la de 10.800 metres quadrats envoltada pel polígon industrial.

El jaciment arqueològic de la Servana és hui la major necròpoli islàmica de la comarca de la Safor. A la fi del segle XX, a conseqüència de les tasques d’urbanització del polígon industrial, es van descobrir canalitzacions i el camí d’accés a l’alqueria de la Servana. Anys d’exploracions van culminar amb la troballa d’un gran cementeri islàmic de 3.000 metres quadrats, el més gran de la comarca. A la necròpoli, utilitzada entre els segles XI i XIV, s’han trobat prop de 150 tombes orientades en el sud-est, mirant a la Meca, per la qual cosa es pot parlar del primer cementeri islàmic planificat de la Safor. 

La troballa ens ofereix interessants detalls del nostre passat, ja que per exemple l’aparició de cadàvers de xiquets i joves a la zona menys antiga del recinte confirmaria una greu epidèmia de pesta del segle XIV. També es va descobrir la base d’una forma de sucre, molt interessant perquè Xeresa va tindre el primer “trapig” de sucre de la Safor i possiblement un dels primers de la Comunitat Valenciana. 

La conclusió evident és que amb la conquesta de Jaume I, Xeresa va continuar habitada per musulmans fins a l’expulsió de 1609, i a pesar que les prop de 100 cases amb què comptava quedarien despoblades, en 1611 tornarien a ser repoblades per cristians. En el segle XIX serien reutilitzades les estructures antigues per a construir l’actual alqueria de la Servana, que estava dedicada al cultiu de la pansa.

Aquest parc, situat al Carrer La Martina té una superfície de 4150m2. És un antic hort d’oliveres que ha sigut convertit en un cuidat parc municipal situat en el centre de la localitat. Un passeig per aquesta zona arbrada de mes de 4000 m² ofereix la possibilitat de contemplar prop de 40 exemplars d’oliveres centenàries (Olea europaea) i de 3 garroferes (Ceratonia siliqua). Set dels exemplars d’oliveres poden tindre més de 300 anys, fins i tot, és possible que una d’elles siga mil·lenària. Tots els exemplars estan documentats amb fitxes individuals i catalogats. Al parc està permesa la recol·lecció de les olives als veïns del poble, prèvia sol·licitud.

Xeresa és un municipi tremendament conscienciat amb el medi ambient. Els PGOU de la localitat reflecteixen aqueix interés per la protecció de zones verdes i per oferir als seus conciutadans zones per a l’esplai i l’esbarjo.

La localitat disposa d’un gran nombre de zones verdes urbanes , catalogades com a tal, entre les quals podem destacar:

• El Parc dels Oliveres
• El Parc Caní de Xeresa
• Zona verda , parc infantil, zona skate, zona esportiva de la Avinguda del Furs i Carrer Xeraco.
• Zona verda i parc infantil del Carrer dels Eres.
• Zona verda del Carrer Picaio.
• Zona Verda del Carrer Els Senilleres.
• Zona verda Carrer Calafat.
• Zona verda Carrer Font del Mondúver.

La zona del Calvari de Xeresa té la peculiaritat de ser, a part de per el seu valor religiós, la zona de trobada i punt de partida de la majoria de rutes i senderes que es dirigeixen cap al massís del Mondúver.

Res més eixir de la localitat per aquest punt podem albirar la Panya Negra i la Penya Roja, llocs d’escalada i referents en la ruta cap al Mondúver.

El Calvari arranca a partir del Carrer Bailia, antic cementeri musulmà, i té l’ermita de la Trinitat curiosament al principi del camí i no al final com és habitual. Es tracta de construccions de finals del segle XIX.

En la mateixa àrea es troba el llavador, una instal·lació que recull l’aigua del Sistema Hidràulic del Molí i que conserva la seua arquitectura original dels de 1910, formant tot això un conjunt arquitectònic d’interés cultural.

El barranc de Xeresa, conegut també com el barranc de la Martina, s’ha convertit en el carrer principal, en el centre neuràlgic del municipi. El poble ha anat creixent al seu al voltant i amb el pas del temps ha patit una transformació significativa: ha passat de ser un barranc a una zona coberta i de passeig que hui és el Passeig Frontó. Al seu pas s’articula la vida social del poble: la Casa de la Cultura, el Parc de les Oliveres, el Parc Infantil, el lloc de trobada dels veïns, el centre de celebracions festives, el mercat setmanal i fins i tot l’Ajuntament.

També és conegut per la gent del poble per altres noms: de Calafat, de Martina o simplement el Barranc; tots s’han usat en determinades èpoques. Ha patit diverses transformacions al llarg de 60 anys. Les més importants van ser en 1953 quan la Direcció General d’Obres Hidràuliques autoritza l’estudi i redacció d’un projecte per a la seua adequació enfront de possibles avingudes d’aigües, i en 1987 quan es va realitzar el cobriment d’aquest, convertint-se en el que és hui: el Passeig Frontó (en commemoració a la ciutat francesa de Frontó, amb la qual està germanada la localitat).

La Casa de la Cultura de Xeresa va ser inaugurada en 1997. Hui s’ha convertit en el centre neuràlgic dels actes més rellevants que esdevenen en la localitat: exposicions, cinema, obres de teatre, concerts, reunions, cursos són part de les activitats que conformen la seua activitat diària.

Està dotada amb diverses sales multiiusos per a totes les associacions del municipi, despatxos i una sala de concerts amb capacitat per a 350 persones amb accés especial per a persones amb discapacitat.

La Casa de la Cultura va instal·lar, a l’octubre de 2020, una zona d’informació al ciutadà en la qual es va instal·lar una pantalla intel·ligent on els usuaris poden des de pagar rebuts fins a consultar la informació turística de la localitat en format digital.

La marjal de Xeresa, zona d’aiguamolls, és un paratge natural únic dominat de “senill i borró” que és la denominació valenciana d’una espècie de canyes i plantes autòctones i peculiars d’aquesta zona d’aiguamolls.

La marjal de Xeresa, una de les zones humides més importants de la Península Ibèrica. És un espai amb un important valor ecològic i botànic, declarat al mateix temps reserva de fauna i microreserva de flora (LIC), perquè es desenvolupen plantes endèmiques i espècies aquàtiques úniques. És lloc de reproducció i cria tant d’ocells migradors com de nidificants.

L’extensió de la marjal de Xeresa és de 437ha. Diferenciades i dividides en dues zones molt concretes per la séquia Travessera que les separa. La Marjal de Xeresa forma part de la Marjal de la Safor que, amb una extensió total de 1.225 hectàrees, engloba els termes municipals de Tavernes de la Valldigna, Xeraco, Xeresa i Gandia.

La primavera és l’època ideal per a visitar la marjal, encara que en qualsevol època de l’any podrem gaudir d’una bona representació de la seua flora i fauna. La Marjal de Xeresa, un terreny humit i pantanós, fa entre 5.000 i 10.000 anys era una albufera, com la de València, que pel procés de formació d’una barrera dunar va quedar aïllada. Amb el temps, l’aigua de la mar es va anar filtrant a la terra, perdent la salinitat, i rebent l’aportació d’aigua dolça de la pluja, dels barrancs que provenen del massís del Mondúver o del riu Vaca i dels nombrós brolladors que té la zona.

Donat l’alt nivell freàtic de l’aigua subterrània (pràcticament a nivell de la mar), l’àrea sol trobar-se  nundada, sobretot a la tardor i en la primavera, drenant-se l’excés en la mar tant per les aigües subterrànies com través de les séquies.

Dins de la Marjal de Xeresa es troba la Marjal de Borrons, un espai amb un important valor ecològic i botànic declarada al mateix temps reserva de fauna i microreserva de flora a causa del seu elevat valor mediambiental per a albergar importants comunitats biològiques estables d’alta biodiversitat.

On destaca la marjal és per a ser hàbitat del “samaruc” (València Hispanica), una espècie endèmica de la Comunitat Valenciana. El “samaruc” (València Hispanica) és un xicotet peix d’aigua dolça, de només 4 a 8 centímetres d’amplària, de color terrós i amb les aletes taronges en el cas dels mascles. S’alimenta principalment d’invertebrats del mitjà aquàtic i viu a les marjals.

No seria notícia si no fora per dos motius: d’una banda, ser endèmic de la Comunitat Valenciana, i per l’altra, trobar-se en greu perill d’extinció. Està classificat en la màxima categoria d’amenaça i protecció en tots els decrets i convenis estatals i europeus. Mentre que fa només unes dècades ho podíem trobar en tot el litoral, hui dia només es troba a taques aïllades entre Peníscola i la marjal de Pego-Oliva. La població de “samaruc” en la marjal de la Safor és mínima, malgrat les continues reintroduccions anuals.

Entre 1992 i 1993, dins del projecte LIFE, cofinançat per la Generalitat i la Unió Europea, es va gestionar la creació d’una xarxa d’àrees de reserva per al “samaruc” en la Comunitat Valenciana entre elles, una de les més importants, la de Xeresa. Entre els peixos destaca el “llopet” comú (Cobitis maroccana), l’anguila (Anguilla anguila) o el peix agulla (Syngnathus abaster). Entre els amfibis destaca el gripau comú (Buf buf), el gripau corredor (Buf caramida) o la granota (Granota perezi). També destaca la presència de rèptils com la tortuga d’estany (Emys orbicularis), en regressió davant la competència de la tortuga americana, el “dragó” comú (Tarentola mauritanica), la sargantana comuna (Podarcis hispànica), o l’escurçó d’aigua (Natrix Maura).

A esquerra i dreta de la marjal ens trobarem envoltats de vegetació aquàtica i de les bellíssimes flores: lírios grocs (Iris pseudacorus), nenúfares (Nymphea començar el dia) i “corretjolas” (Ipomoea sagitata). Nombrosos ocells com l’ànec coll-verd (Anas platyrhynchos), la fotja vulgar (Fulica atra), l’aguiló de marjal (Circus aeruginosus) o la garcilla comuna o “esplugabous” (Bubulcus ibis). 

Els ocells migradors que descansen en aquest paratge amb destinació a Àfrica són la garsa imperial (Ardea purpurea), la cigüeñuela comuna, també dita “camallarga” (Himantopus himantopus), el carricero comú o “xitxarrot” (Acrocephalus arundinaceus) o el fumarel o “fumarell carablanca” (Chlidonias hybridus).

També hi ha mamífers, com la rata comuna (Rattus norvegicus) o la d’aigua, el talp (Arvicola sapidus) i la polla d’aigua (Gallinula chloropus).

Es tracta d’un camí rural que està situat entre la marjal de Gandia i Xeresa i que delimita els seus termes municipals. El Pas de l’Escorredor de Xeresa travessa al llarg d’uns 500 metres un esvelt bosc d’eucaliptus que es va plantar en els anys 60. Arriba a l’extrem sud de la partida dels Galerasses de Xeresa.

Dins de la zona d’aiguamolls de Xeresa, es troba aquest reducte que és part de les Marjals de Borrons. Els seus passos elevats de fusta i la seua frondós naturalesa ho fan un dels llocs més frescos. Compleix una funció vital en la regulació d’aigües superficials i subterrànies i contribueix a la preservació de la diversitat biològica. Es considera una de les zones humides litorals d’aigua dolça més ben conservada a la Comunitat Valenciana.

El Pla de la Vella és un entorn natural del “Racó de la Ferradura” molt especial, tant per als que el visiten com per als amants del senderisme locals. Es troba en el camí d’accés en la ruta a la muntanya Mondúver. Una vegada s’arriba al seu punt màxim, el “Pla”, les vistes són espectaculars i sol ser lloc de parada obligada. Tambien és lloc de parada obligada per als quals realitzen la ruta senderista de Els Picapedrers.

Des de fa més d’una dècada el Club Corresendes de Xeresa organitza una marxa nocturna a aquest paratge natural. La marxa, molt popular entre els habitants de la localitat s’ha convertit ja en tradició i en un atractiu turístic més per als visitants.

Aquest és un altre dels meravellosos entorns naturals que podem trobar-nos en la ruta de camí a la muntanya Mondúver PR-V 153. De fet aquests monticles rocosos són conegudes com Els Frarets del Mondúver (els frailecillos del Mondúver). Encara que
semblen les restes d’alguna antiga muralla, no ho són.

La Font del Molí és un dels brolladors que podem trobar en el terme municipal de Xeresa. Es diu així perquè l’aigua del seu
brollador és la que recogia un antic molí de cereals a uns pocs més a baix del brollador. Està situat a 1,5 km del centre de la localitat, en les muntanyes més pròximes a Xeresa, en direcció al massís del Mondúver. Per a accedir a ell es pot fer per carretera asfaltada fins al mateix molí i després continuar caminant fins al brollador. està situat al costat del Molí. Aquest molí, també conegut com Molí de Pérez, del Mayorazgo o de Xeresa, és una edificació de 2 plantes, hui de propietat privada destinada a segona residència, que alberga una bassa magnífica de forma triangular en el vèrtex de la qual existeix una torre de pedra de cadirat del s XV que servia com a torre de vigilància.

L’edifici va albergar el primer “trapig” de la comarca al començament del cultiu de la canya de sucre. La Font del Molí recull totes les aigües que venen del vessant Aquest de la muntanya Mondúver en la séquia del Molí, on existeix un repartidor que les deriva per a la seua utilització per a les hortes i consum humà de la localitat.

Un altre dels brolladors que podem trobar al Mondúver és la Font del Carritx. Està situada a uns 2 km de la localitat en direcció al massís. És visita obligada en qualsevol de les rutes que porten fins al cim de la muntanya Mondúver. Aquesta font està situada a 172 metres d’altitud sobre el nivell de la mar i juntament amb la Font del Mondúver i la Font del Molí és un dels brolladors que nodreix d’aigua a la localitat de Xeresa. D’aquí ve que la qualitat de les seues aigües siga excel·lent.

El tercer i més allunyat dels brolladors o fonts que podem trobar en el massís del Monduver és La Font del Mondúver. És el més allunyat de la localitat i el mes pròxim al cim de la muntanya, situat als seus peus abans de l’ascens en el seu tram final. Lloc
de parada obligada de senderistes per a descansar i beure. està situat a 318 metres d’altitud sobre el nivell de la mar i també es pot accedir a ell a través de diverses senderes i camins, encara que la ruta mes indicada és a través de la PR-CV 153.

Xeresa encara conserva els vestigis dels antics corrals de ramaderia que es van establir en els vessants de la muntanya Mondúver. Tots aquests corrals de ramaderia estan situats en el sector Oest del terme municipal en direcció a la muntanya Mondúver aprofitant tots els sistemes hidràulics de la Font del Molí. Existeixen 4 corrals que ja estan en desús des de principis del sXX però que en els quals es pot observar, encara, gran part de la seua estructura original.

Aquests són: el Corral de Milhores, el Corral de l’Obreret, el Corral de Foquio i el Corral dels Cabres.

Un recurs natural al qual pocs atenen és la riquesa de tot el terme municipal de Xeresa quant a horts de tarongers. El cultiu, manufacturació i venda de la taronja és el seu principal motor econòmic. Però per al visitant el més espectacular resulta contemplar els horts plens de flor del taronger, amb aqueixa olor característica que s’expandeix per tota la localitat durant els mesos de maig i juny, i tambien veure els horts replets de taronges des dels mesos de juliol a febrer.